Principis al servei de l’audiència

Avui anava a escriure aquest post des d’una òptica positiva pel què considerava una bona tasca dels mitjans de comunicació en la que ha estat una de les notícies més tràgiques dels últims mesos. Es tractava de felicitar als mitjans pel respecte i dignitat amb què s’ha anat informant del desastre de l’avió de la companyia Air France accidentat al mig de l’Atlàntic tot just fa dues setmanes, on 228 persones van perdre la vida.

Per copsar la diferència amb què s’ha tractat aquest cas, només cal recordar com els mitjans van abordar l’accident de l’avió de la companyia Spanair a l’aeroport de Barajas el passat mes d’agost, en què les informacions es van focalitzar en el drama humà. Va ser molt freqüent en aquells dies veure com els mitjans de comunicació s’amuntegaven a les portes dels hospitals per captar les imatges dels rostres desencaixats dels familiars de les víctimes. Tot al contrari de com s’ha tractat la informació de l’accident de l’avió d’Air France. En aquest cas els mitjans han sabut separar el periodisme de qualitat vers el periodisme més groc, i s’han limitat a aportar dades de l’accident en termes tècnics  provinent sempre de fonts institucionals. Bona prova d’això ha estat la freqüència amb la que hem vist com les informacions al respecte anaven sempre acompanyades de declaracions del cap de les forces aèries brasileres en rodes de premsa.

I és que a vegades sembla que els mitjans se’n recorden de prioritzar la informació de qualitat per davant de la informació més cridanera i sensacionalista; un gest que en casos de morbo fàcil -com el de l’accident de l’avió- s’ha d’honrar. Però quina ha estat la meva sorpresa quan avui he vist publicada a la portada d’El País una fotografia a tres columnes d’un immigrant il·legal que va tenir un accident laboral en el qual va perdre el braç. Altre cop mitjans que es diuen seriosos i de qualitat cauen en el periodisme barat i cridaner. On queden els principis i l’ètica que els caracteritza? La resposta és, com sempre, en la fam d’audiència. I és que l’edició digital d’El País registrava el dia anterior com la notícia més llegida el cas de l’immigrant amb el braç amputat, i el diari no ha dubtat en deixar escapar aquesta brillant oportunitat per vendre més exemplars plantificant la fotografia en grans dimensions a la portada.

El País, 10/6/09

I així és com un cop més El País ha tornat a coincidir amb Telecinco, on ahir els informatius de Pedro Piqueras obrien sumari amb el cas de l’immigrant. En temps en què només es parla de crisi del periodisme, és evident que els mitjans han de mirar per no perdre la seva audiència. Però això mai hauria de ser a costa de la seva pròpia credibilitat.

Informatius Telecinco, 9/6/09

Les molèsties dels xiulets

El passat dimecres 14 de maig va ser una data esperada amb ànsia per tots els culés d’arreu del món. Els seguidors blaugrana, monàrquics o no, tenien el cap i el cor fixats a València, concretament a l’estadi de Mestalla, on el Barça s’enfrontava al Atlètic de Bilbao per aconseguir el que podia ser el primer títol del triplet: la Copa del Rei. A banda de la tensió esportiva de la cita, es preveia que aquella nit també tindria moments de tibantor nacional mentre sonés l’himne de l’estat espanyol i fessin la seva entrada a l’estadi el Rei Joan Carles i la Reina Sofia. En aquest sentit, la “Plataforma Pro-Seleccions Esportives Catalanes” havia repartit entre els assistents al camp uns cinc mil xiulets per animar l’ambient mentre sonés l’himne.

Els que van presenciar la festa van dir que els decibels dels altaveus de Mestalla superaven de bon tros qualsevol ordenança municipal de civisme, però tot i així els mitjans de comunicació van permetre que tots els teleespectadors fossin testimonis de la que va ser la xiulada més monumental a l’himne espanyol en molt de temps. Bé, tots els espectadors, no. Els que van sintonitzar TVE es van trobar que en el moment de retransmetre l’himne nacional la cadena feia una connexió en directe amb les unitats mòbils de Bilbao i Barcelona, mostrant les respectives aficions. Durant la segona part es va emetre l’himne –censurat, això sí- de tal manera que no se sentia cap xiulet, a més de mostrar únicament seguidors amb actituds respectuoses cap a tan notable manifestació nacional.

TV3 era l’altra cadena amb els drets d’emissió del partit, però no va alterar la retransmissió del partit. Mentre a Mestalla tenia lloc l’espectacular xiulada a l’himne, els locutors es limitaven a mostrar la seva estupefacció per l’espectacle que estaven vivint.

La polèmica va estar servida, i també la varietat de colors en la valoració dels fets. Des de la cadena SER els locutors criticaven l’actitud del assistents al camp pel què era una falta de respecte total als que s’estimen Espanya. A TV3 els locutors destacaven la germanor que es vivia entre les dues aficions, ja que tant bascos com catalans donaven l’esquena a ses majestats i protagonitzaven l’espectacular cridòria.

Les conseqüències del que es va viure a Televisió Espanyola no es van fer esperar, i l’endemà del partit i enmig d’una immensa ressaca blaugrana, Julián Reyes, Cap d’Esports de la cadena, va ser destituït. Mentrestant, TVE es va limitar a atribuir a un “error humà” la censura de l’himne.

La xiulada –i la consegüent destitució de Reyes- va seguir sent protagonista en els mitjans durant uns dies, apareixent tant en les seccions de política com en esports i columnes d’opinió. El debat va plantejar fins a quin punt la prèvia d’un partit de futbol retransmès a nivell estatal és el lloc idoni per reivindicacions polítiques, en tant que pot ferir sensibilitats als seguidors de l’espectacle.

I és que el vincle entre esport i política omple i seguirà omplint –agradi o no- rius de tinta. El que és del tot inadmissible és la censura momentània que es va produir a la televisió pública estatal, en un context com l’actual en què es pretén replantejar la cadena pública. El 14 de maig va semblar per un moment que tornaven els fantasmes de l’època popular, els Urdacis i la politització dels mitjans de comunicació públics. Accions com les que va protagonitzar Televisió Espanyola durant la prèvia del partit no han de tenir cabuda en un context de mitjans públics i llibertat en la informació dins la  societat democràtica.

La visita de Bruni i el seu acompanyant

Resulta que el que havia de ser una visita oficial del país veí es va acabar convertint en l’espectacle mediàtic del dia per als mitjans de comunicació, que van decidir delectar-se en les seves portades amb les mides del tafanari de la ex-model i dona del president francès, Carla Bruni.

A l’estil de la premsa més rosa, els diaris van centrar les seves portades amb enormes fotografies on hi pregonaven les més absurdes comparacions del tipet de la ex-model i la princesa Letizia.

La conyeta va ocupar així les portades de tots els diaris, des del més popular fins el que es diu com el diari més seriós i de referència del bon periodisme.

Va ser així com el 28 d’abril a l’arribar al quiosc vam poder veure a la princesa Letizia i a la senyoreta Carla Bruni del dret i del revés, en el dia que “van centrar totes les mirades”.

La portada més escandalosa tenint en compte la trajectòria del diari va ser la d’El País, que va optar per plantar una fotografia vertical en representació de la visita del president francès on hi apareixien les dues dones. No només va posar la fotografia en portada, sinó que també va incloure a les planes de política una crònica en la que es comparaven els modelets del vestuari de la primera dama francesa i la princesa Letizia, així com l’impacte que aquestes van tenir en la recepció de la visita oficial.

La fotografia d'El País en portada

El diari Avui no es va voler perdre el tema del dia en la seva portada, tot i que va voler treure-li importància amb un titular sorneguer “qui és qui?” que acompanyava una fotografia de les dues dones on aquestes apareixien d’esquenes. La diferència amb El País és que com a mínim aquest diari català va ampliar la informació a la secció de soft news People.

Un altre diari que no es va quedar curt amb la fotografia de portada va ser El Periódico, que tot i mostrar una imatge de reduïdes dimensions va jugar a la broma fàcil ensenyant una fotografia amb un estrany efecte copsat en el moment que Bruni i Letizia es feien els dos petons de salutació.

No tots els diaris van caure en la trampa de periodisme barat; La Vanguardia va saber mantenir la dignitat –de cara als seus lectors- incloent en portada una fotografia on a més de Bruni hi sortia Sarkozy –sí, resulta que també hi era a la recepció- i el Rei.

La pregunta que ens hem de fer és: perquè aquestes dones van ser portada de tots els diaris? I perquè la seva estètica es va comentar a les seccions de política? Doncs perquè la imatge bonica de Bruni ven. I els diaris ho saben. Així mateix aquesta fórmula va ser emprada també per la cadena de televisió Telecinco, que va decidir obrir el telenotícies vespre directament amb el nom de Carla Bruni, en un dia en què tot just es feia pública la gravetat de l’epidèmia de la nova grip. Però potser Telecinco, d’acord amb el públic que li és fidel i sap el què vol, ho tenia en certa manera justificat. No és el cas de diaris com El País, que juguen a fer un periodisme seriós i de qualitat i van sorprendre als seus lectors amb aquestes portades. Tot plegat porta a pensar en que hi ha una tendència desacomplexada i despreocupada de banalització de la política, que en darrer terme porta a una infravaloració de la capacitat crítica i analítica del lector. Caldria pensar-hi.

La retirada de Carod

 

Dijous al vespre, durant una conferència del president d’Esquerra Republicana Josep Lluís Carod-Rovira va anunciar que deixava via lliure a Joan Puigcercós per encapçalar les llistes a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Amb aquest anunci, Carod-Rovira posa fi a mesos d’especulacions i picabaralles internes entre els diferents sectors del partit, que han generat el desgast de la tercera força política de Catalunya en els últims temps. Dos dies després d’aquest anunci, el president de Reagrupament.cat, Joan Carretero, va encendre la polèmica a l’exposar en un article publicat al diari Avui la seva disposició a deixar ERC i fundar un nou partit d’àmbit català amb la possibilitat de proclamar en un futur la independència de Catalunya per decisió del Parlament.

Davant d’aquests esdeveniments, no deixa de ser curiós observar la disparitat en la presentació de les informacions per part dels mitjans de comunicació. Entre la premsa catalana, tant La Vanguardia (“Carod tira la toalla y no disputará a Puigcercós el cartel electoral”) com l’Avui (“Carod dóna pas a Puigcercós. L’ex-president d’ERC tira la tovallola i avala Puigcercós com a cap de la llista”)  van optar per destacar en portada que Carod “llença la tovallola”. Així, els dos diaris van posar l’accent derrotista de la retirada de Carod  davant la pugna amb Puigcercós per les primàries. Pel que fa a El Periódico, el diari va fer una de les seves habituals portades pòster, i va titular de manera molt més suau “Carod deixa pas a Puigcercós”, sense entrar tant a valorar la gesta de l’ex-president d’ERC i assenyalant “l’acord entre els dos dirigents d’ERC”.